Quina Catalunya necessitem?

11sEsther Vivas | Público

Després d’unes setmanes d’intrigues al Parlament de Catalunya, finalment “Habemus Pregunta” i “Habemus Data”. A l’estil dels nostres temps, es tracta d’un pack dos en un: “Vol vostè que Catalunya sigui un Estat? I si és així, independent?”. Una fórmula que dóna cabuda a diferents sensibilitats i posa sobre la taula el dret democràtic del poble català a decidir el seu futur.

Tot i que Artur Mas s’ha erigit, un cop més, com l’artífex d’aquest acord, el “messies”, la Catalunya que vol “el president” dista molt de la que necessitem la majoria. La Catalunya de CiU és la Catalunya de la misèria, les retallades, els desnonaments, la fam, la pobresa i la repressió. I el seu dret a decidir s’emmarca en una encotillada visió d’un sobiranisme políticament correcte que només permet decidir si “Estat propi si o no” o “Estat independent sí o no”. El com volem que sigui aquest Estat, sembla ser, com diria l’ex-molt honorable Jordi Pujol, “avui no toca”.

Nosaltres, els de baix, necessitem una Catalunya republicana i del 99%, la que no hauria de saber ni de papers, ni banderes, ni DNIs. La que construïm en el nostre dia a dia, a partir de la solidaritat, l’ajuda mútua, la cooperació i la desobediència. La Catalunya dels sense feina, sense casa, sense educació, sense sanitat, sense papers, perquè ens ho estan robant tot. La Catalunya a qui espien, colpegen, detenen, treuen un ull, a la qual volen silenciar i es resisteix, encara que els pesi.

Necessitem una Catalunya amiga d’altres pobles, començant pels que configuren l’Estat espanyol. No la que titlla als seus veïns de lladres, amb un “Madrid ens roba”, pensant que així oblidarem la colla de cleptòmans que tenim a casa. El discurs hegemònic nacionalista, ja sigui català o espanyol, condueix a la confrontació entre classes populars reduint, intencionadament, el dret a decidir, el sobiranisme o la independència a una lluita de banderes. El quid de la qüestió no està en canviar una ensenya per una altra sinó a portar aquesta independència fins a les últimes conseqüències. O el que és el mateix: exigir una Catalunya lliure de pobresa, retallades, banquers-lladres, atur, desnonaments, polítics-corruptes, fam i repressió.

O ens quedem com estem, en una Espanya retrògrada que no entén de drets ni democràcia i no permet una cosa tan elemental com la celebració d’una consulta, o apostem per un nou país i un procés constituent que doni al poble de Catalunya la possibilitat de decidir el seu futur. La independència per se no ens garanteix ni un país ni una vida millor, la Troica ens té lligats i ben lligats, però ens dóna l’oportunitat d’intentar recuperar el nostre futur. Per aconseguir-ho no es tracta de fer pinya amb aquells que a dalt a les institucions retallen i reprimeixen amb una mà mentre aixequen la senyera amb l’altra, sinó d’empènyer amb els de baix. Ser capaços de vincular qüestió social i nacional és el principal repte que tenim. O això o seguirem sent carn de canó de populismes, ja sigui catalans o espanyols.

Aixecar-nos acompanyats de l’esquerra social i política que en tants d’altres llocs de l’Estat vol, també, un futur millor. La independència de Catalunya és avui el mecanisme clau per a fer saltar pels aires l’antidemocràtica Constitució de 1978 i donar l’oportunitat a moltes d’altres persones de l’Estat per a decidir el seu demà en clau constituent. Aquests són els nostres aliats i no els nostres enemics, no ho oblidem.

Un cop fixada la pregunta i la data ara cal garantir que la consulta sigui una realitat. Això implica una doble pressió social: davant del govern espanyol perquè no la pugui liquidar de forma autoritària i davant el govern català perquè vagi fins al final amb totes les seves conseqüències. El futur de Catalunya no el podem deixar en mans de polítics de saló de fàcil cartera i estadistes d’alta volada. Hi ha massa en joc. El dret a decidir, la independència i la consulta només seran possibles amb mobilització i la lluita al carrer. Ens hem de reapropiar de tot allò que ens han robat, no es tracta d’un canvi de banderes sinó d’una cosa tan elemental com els nostres drets.

*Article publicat inicialment en castellà a Público.es, 12/12/2013.

1 comentari

Trackback this post


%d bloggers like this: