Transport públic: final de trajecte?

Esther Vivas | Público

“Alerta # memetroBCN control doble a Sagrera a vestíbul L1 L5. 9:10 h Bon dia!”. El missatge circula via twitter des del compte de @redMemetro i els seus 3.625 seguidors el rebem. Un matí més ja saps on és millor no passar si circules al metro barceloní i no portes bitllet.

A Barcelona, ​​el preu del bitllet senzill ha augmentat un 38% i el de la targeta T10, la més utilitzada, un 15% respecte l’any anterior. Mentre, les rendes no han fet sinó disminuir. A Madrid, la pujada del preu del transport públic segueix la mateixa direcció i l’abonament de deu viatges ha patit un increment del 29%. @redMemetro que va començar a Barcelona també suma, des de fa uns mesos, a nous “adeptes” a Madrid. Et connectes a twitter i informes o t’informes d’on hi ha revisors. Com deien al programa La Bola de Cristal: “Si sol no pots amb amics sí”.

La setmana passada els treballadors del sector ferroviari i dels transports públics van col·lapsar durant algunes hores Madrid i Barcelona. I la màxima de la Bola de Cristal es va tornar a complir. La vaga del dilluns 17 no era només per protestar contra la rebaixa salarial dels treballadors del sector i la vulneració de la negociació col·lectiva sinó també per denunciar la liberalització del transport públic, les seves conseqüències, i l’augment abusiu de tarifes al metro. I això ens afecta a tots.

“Si perdo aquest tren hauré d’esperar dues hores” es queixava un passatger en una andana. Ell arribarà tard a la feina, però si no fem vaga -i ho afirmo en plural perquè una vaga de transport ens incumbeix tant a treballadors com a usuaris- continuaran retallant els salaris als seus treballadors, privatitzaran el nostre servei públic i seguiran augmentant les tarifes. Les vagues poden fer que alguns arribin tard a la feina, però sense elles cada dia hi haurà més ciutadans que no tindran feina a on anar. Empleats del transport públic i usuaris formem part d’aquesta immensa majoria social que estem sent saquejats per pagar una crisi que no hem creat. Som al mateix costat de la barricada, encara que ens intentin confondre. L’”enemic” no està en qui atura un tren o no deixa sortir un autobús, sinó en qui ens retalla drets, privatitza serveis i ens fa pagar la crisi al 99%.

Ens diuen que “allò que és privat és millor”. Una altra gran mentida. Es desmantellen els serveis públics, ja sigui sanitat, educació o transport, en el que és una privatització encoberta. I després ens diuen que en mans d’inversors privats funcionarà millor. Que la lliure competència entre els operadors abaratirà els preus i que tindrem més qualitat.

Però, què li va passar al servei de ferrocarrils britànic després de la seva privatització el 1996? Reducció de despeses, ajornament d’inversions, precarització de les condicions laborals. Això sí, tarifes més cares. I dos anys després: queixes per retards, un 66% dels usuaris a Gran Bretanya es veuen afectats per aquests, més dos tràgics accidents que van sumar 38 morts. Les accions de l’empresa privada van caure en picat i a falta de capital, el Govern va entrar en acció. Sembla que ja fa temps es van inventar els “rescats” amb diners públics per a sanejar comptes privats. Un negoci rodó. Aquí la privatització de Renfe i Adif segueix els mateixos passos. Transport públic: final de trajecte?

Posar en mans privades el transport públic implicarà menys i pitjors serveis i més cars. Una cosa que, per desgràcia, des de fa temps ja ha començat a passar. Línies que es tanquen en ser considerades pocs rendibles econòmicament, encara que no ho siguin socialment, i tarifes que augmenten sense parar. Però no tots perdem, com sempre, uns pocs surten guanyant. Els mateixos de sempre. Fins quan?

*Article publicat a Público, 18/09/2012.


%d bloggers like this: