No devem, no paguem

Esther Vivas | Públic

«El deute es paga o es paga». Ens ho han gravat a sang i foc. Una d’aquestes màximes que a força de ser repetides una i altra vegada es converteixen en veritats absolutes. Però, ¿és això cert? I si el deute hipoteca el nostre futur? I si el deute no l’hem contret nosaltres? Aleshores, per què cal pagar-lo?

Abans d’ahir [29/09] el ministre d’hisenda Cristóbal Montoro presentava el projecte de llei dels pressupostos generals de l’Estat. Tot, o gairebé tot, baixa. La sanitat encapçala la llista, amb un 22,6% de retallades, educació, perd un 17,4%. Ens volen malalts i analfabets. També disminueixen les prestacions per desocupació, els fons destinats a les polítiques d’igualtat, les subvencions a la cultura, la cooperació al desenvolupament. I què puja? Els interessos del deute.

El deute públic arribarà el 2013 el 90,5% del PIB, quan el 2012 va tancar en un 70,2%. Els nivells més alts en un segle. Per què? El rescat de la banca, la resposta. Les aventures i excessos del sistema bancari ens han sortit cars. Es socialitzen les pèrdues, mentre que els beneficis continuen sent privats. Se’ns retalla en sanitat, educació, ajuts públics…, mentre s’inverteix a salvar, precisament, a aquells que ens han conduït a l’actual situació de fallida.

Salvar la banca és un pou sense fons. Fins al moment s’han invertit ja milers de milions d’euros. Els seus destinataris? Bankia, Novagalicia Banc, CatalunyaCaixa, Cajasur, la CAM, UNNIM, Banca Cívica, Banc de València… I el mateix Govern reconeix que, molt probablement, una suma important d’aquests, 21 mil milions, ja no es recuperarà. La factura, al final, la paguem nosaltres. Els beneficis se’ls queden ells, clar.

El gran problema del deute privat, molt superior al públic, ha acabat repercutint a les arques públiques, en la mesura que una part del deute bancari ha estat assumit per l’Estat. I la crisi del deute sobirà i l’augment del deute públic han servit d’excusa perfecta per justificar mesures d’ajust i retallades, mentre que les grans fortunes i les rendes altes cada vegada paguen menys impostos. Conclusió: es transfereix el cost de la crisi creada per uns pocs al gruix dels ciutadans. Un negoci rodó.

Arribats aquí tornem a la pregunta inicial, s’ha de pagar el deute? Un deute que és resultat, principalment, de salvar uns bancs que «han viscut per damunt de les seves possibilitats». Uns bancs que durant anys van regalar crèdit fàcil a constructores per edificar pisos que han quedat buits, aeroports que encara estan esperant avions i infraestructures en desús. Bancs que han endeutat a milers de famílies tot i sabent que aquestes no podrien tornar el crèdit. Nosaltres hem de pagar aquest deute? Hem de pagar per l’avarícia i la cobdícia d’uns pocs? Crec que no.

Els deutes no sempre es paguen. I així en deixa constància la història. La doctrina del deute odiós, que en dret internacional s’utilitza per exigir el no pagament d’un deute assumit per un govern i utilitzat en contra del seu poble, s’ha esgrimit i aplicat per no pagar deutes contrets al llarg dels segles XIX , XX i XXI. Fins i tot Estats Units va esgrimir aquesta doctrina per no fer-se càrrec dels deutes adquirits pel govern de l’Iraq, quan el 2003 aquest país va passar a estar sota la seva administració. Tot i que finalment Estats Units va renunciar a l’argument del deute odiós, conscient del precedent que podria establir. Nota: l’alleujament del deute, de tota manera, es va dur a terme al·legant raons de «sostenibilitat». Quan interessa, el deute no s’assumeix i es perdona.

Si no devem, no paguem. I és per tant imprescindible auditar els deutes per saber qui els va contreure, a qui han beneficiat, per a què han servit. Així ho han fet governs com el d’Equador, quan l’any 2007 van posar en marxa una comissió per auditar el deute públic intern i extern i que va culminar, el 2008, rebutjant pagar part del deute al declarar-lo il·legítim.

Ara ens toca aquí. La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute ‘No devem, no paguem’ indica el camí. Es tracta d’auditar els deutes contrets per les administracions públiques, assenyalar aquells que siguin il·legítims, denunciar els seus responsables i exigir el no pagament. En definitiva, desmuntar el mite de reemborsar el deute «sí o sí». Pagar el deute és pagar la crisi. Per què hauríem de fer-ho?