Esther Vivas | Le Monde Diplomatique edição portuguesa
Mirar el comerç just amb les ulleres de la sobirania alimentària és imprescindible si volem apostar per unes relacions comercials realment equitatives, tant a escala internacional com local, en què no s’imposin els interessos d’unes poques multinacionals sinó les necessitats de les persones i el respecte l’ecosistema. No es tracta de més comerç sinó de més justícia en el social i en l’ecològic.
Un moviment en evolució
En els seus orígens, el moviment per un comerç just posar l’èmfasi en pal·liar les desigualtats comercials entre els països del nord i el sud. D’aquí que la seva tasca (venent aquí productes d’aquestes latituds com cafè, cacau, sucre, te, algunes artesanies …), se centrés en pagar un preu just als productors en origen, donar suport a les seves organitzacions i sensibilitzar sobre les desigualtats del comerç internacional.
No obstant això, l’evolució del moviment, la necessitat d’afrontar nous reptes, d’arribar a més gent, va plantejar una sèrie de debats de fons sobre quin era el seu objectiu final, a través de quins mitjans aconseguir-ho, amb quins aliats, etc. El que va donar lloc a diferents perspectives sobre com fer-ho.
L’emergència del cicle antiglobalització, a finals dels 90, i la seva crítica a les polítiques de l’Organització Mundial del Comerç, així com els debats sobre la necessitat d’apostar per un nou model de producció agrícola centrat en els principis de la sobirania alimentària ( recuperant la capacitat de decidir sobre allò que es conrea i es menja, defensant una agricultura local, camperola i ecològica), van influir de ple en l’anàlisi i la pràctica d’algunes de les organitzacions per un comerç just, dotant-les de perspectiva estratègica.
El comerç just centra el seu treball en només una part de la cadena agroalimentària, en assegurar uns criteris de justícia en la producció en origen, amb la consegüent pèrdua d’una visió de conjunt. La sobirania alimentària, en aportar una mirada global, assenyala la importància d’aplicar aquests criteris d’equitat social i ambiental a cada un dels actors que participen en la cadena, des de la producció al sud fins a la distribució final, actuant de brúixola d’un comerç just amb voluntat transformadora.
De l’àmbit local al global
El comerç just, per definició, ha tingut una perspectiva internacional, però la justícia en les pràctiques comercials no pot limitar-se al comerç entre els països del centre i la perifèria, sinó que hem d’exigir equitat comercial tant a nivell internacional com a escala nacional i local, reivindicant un comerç just nord-nord i sud-sud en el marc de l’economia social i solidària.
En la mesura que la sobirania alimentària centra l’eix de gravetat en l’àmbit local, el comerç internacional es converteix en un complement. La prioritat llavors per al comerç just ja no és “vendre més”, sinó que els productors i consumidors en els països del sud puguin produir i alimentar-se d’una forma sana i saludable. Quin sentit tindria apostar per l’exportació de cafè, cacau o quinoa de comerç just, si aquells que els elaboren no tenen res per menjar o si aquests cultius acaben amb una agricultura diversificada local? Com s’explicaria que abans es consumís cafè de comerç just de qualitat a Europa que als països on es produeix? O, ¿quina lògica hauria en vendre aquí aliments de comerç just del sud que ja cultivem, amb criteris socials i ecològics equivalents, com vi, oli, mel?
La justícia comercial és impossible sense el marc polític de la sobirania alimentària. Si la pagesia no tenen accés als béns naturals (aigua, terra, llavors), si els consumidors no podem decidir què mengem, si els estats no són sobirans per decidir les seves polítiques agrícoles i alimentàries no pot existir un comerç just, per què les transaccions comercials seguiran en mans d’empreses multinacionals, els que busquen fer negoci amb les coses del menjar.
Prendre la part pel tot
Un altre element a tenir en compte és que no podem confondre la part amb el tot. “Comerç just” no és un paquet de cafè, de cacau o de te sinó el conjunt de les relacions comercials que s’estableixen des del productor fins al consumidor final. Quan el moviment per un comerç just posa l’èmfasi en els criteris de producció en origen (salaris dignes, igualtat de gènere, respecte al medi ambient, etc.), pot obviar aplicar els mateixos criteris de justícia ambiental i social a la resta d’actors de la cadena. No obstant això, no seria just imposar només uns criteris de bones pràctiques només al pagès i no, per exemple, a una gran superfície que ven aquest producte.
El comerç just no es pot entendre com una pràctica aïllada del model de producció, distribució i consum. No es tracta d’un “illot” al marge del sistema capitalista, sinó que s’insereix en el mateix. El seu objectiu no hauria de ser vestir el capitalisme de verd i solidari sinó plantejar una alternativa.
Vendre quant més millor?
Voler vendre com més millor no és sempre la millor opció. Sovint, es justifica la venda de productes de comerç just en supermercats o mitjançant multinacionals de la indústria agroalimentària per tal d’arribar a més gent, incrementar les vendes i aconseguir majors ingressos per a les organitzacions del sud. Però, aquests actors garantissin una retribució digna als productors? ¿Col·laborant amb empreses i multinacionals que promouen i es beneficien d’unes injustes regles del comerç internacional podrem canviar aquestes pràctiques?
Els supermercats i la indústria agroalimentària han vist en la comercialització d’aliments de comerç just, i també en els ecològics, un nou nínxol de mercat i una estratègia per rentar-se la imatge. Venent una ínfima part dels seus productes de comerç just pretenen justificar unes pràctiques comercials basades en la precarietat, l’explotació del medi ambient i la submissió del pagès.
Si el comerç just no pren com a perspectiva política estratègica la sobirania alimentària, les seves pràctiques comercials més que avançar cap a un comerç amb justícia contribuiran, en el millor dels casos, a la venda d’alguns productes de comerç just a escala internacional, percentatges anecdòtics si els comparem amb el flux comercial global, i, en el pitjor dels casos, acabessin netejant la imatge de determinades multinacionals, contribuint a una percepció social favorable a les mateixes, i amagant les causes de fons de les desigualtats nord-sud. El comerç just, d’aquesta manera, pot acabar sent una alternativa molt limitada, quan no una correcció parcial al paradigma comercial dominant. D’aquí que les ulleres de la sobirania alimentària, li aportin una perspectiva global imprescindible per a un canvi de paradigma en la regulació del comerç internacional.
