Berta Florés | El Nacional
La periodista Esther Vivas és l’autora de Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat (Ara llibres, en català / Capitán Swing, en castellà), una obra amb què es proposa ventilar totes aquelles veritats callades que, encara avui, envolten l’experiència maternal.
Vivas reivindica una maternitat alliberada tant de l’imaginari neoliberal com del patriarcal: una maternitat emancipadora, a la qual lamenta que el feminisme sovint hagi girat l’esquena, per considerar-la una llosa. “El patriarcat ha segrestat la maternitat i el feminisme l’ha abandonat a la seva sort”, assegura. I, sense por, desfà tot un (pervers) garbuix de tòpics, silencis i models impossibles… I posa damunt la taula la necessitat de repensar com ens responsabilitzem col·lectivament —i no les mares, totes soles— dels treballs que sostenen la vida en una societat tan mercantilitzada i individualista.
Has escrit el llibre que t’hauria agradat poder llegir? D’on neix el desig d’escriure Mama desobedient?
Un cop vaig quedar-me embarassada i vaig tenir el meu fill, en certa mesura em vaig sentir òrfena de referents. Si no encaixes en el perfil de mare sacrificada, que ens atorga el patriarcat, ni en el de súpermama 100% disponible per al mercat de treball, on et situes? Com a feminista, com reivindiques la maternitat, quan sovint des del feminisme ser mare es considera una càrrega? És a partir d’aquí que vaig sentir la necessitat d’escriure un llibre que defensés la maternitat en clau feminista, sense idealitzar-la, però que li donés el valor social, polític i econòmic que li ha estat negat.
Expliques que ens han venut un ideal de maternitat inabastable, on a més de ser súpermares hem de tenir una carrera professional d’èxit, una vida pública i un cos perfecte. Intentar encaixar dins d’aquest aquest model impossible pot ser esgotador i, sobretot, molt frustrant…
Així és, i per aquest motiu la maternitat està impregnada de culpa. Sembla que com a mares no fem mai res ben fet. Tothom es creu amb el dret de jutjar-nos. Per això penso que cal trencar amb els ideals de maternitat inassolibles que ens han imposat i treure la maternitat real de l’armari.
Com escrivia Adrienne Rich, el que ens cal és enderrocar la institució maternal, que no té res a veure amb la maternitat, sinó amb la construcció social i cultural que se n’ha fet. Creus que parlar de les contradiccions i les ambivalències de l’experiència maternal és una bona manera de començar?
Cal començar a dir que ser mare no té res a veure amb el que ens han explicat, que és una experiència plena de contradiccions, que posa de cap per avall la nostra vida personal, de parella, laboral. Acceptar i reconèixer l’ambivalència de la maternitat és el primer pas per acabar amb el sentiment de culpa i viure una maternitat satisfactòria.
La societat és poc amable amb les criatures, i els seus engranatges no contemplen els ritmes i les necessitats ni dels infants ni de la gent que se n’ocupa (dones, en una immensa majoria). De fet, expliques que la maternitat i la criança són menystingudes, fins i tot, dins dels moviments socials i la pròpia militància, on s’actua com si no existissin.
Vivim en una societat adultocèntrica, on tot gira al voltant dels adults i no ens parem a escoltar els més petits ni a reflexionar sobre quin model de cures i criança ens cal. Els nadons i els infants tenen dret a estar ben acompanyats, alimentats i cuidats pels seus progenitors i l’organització social actual i el mercat de treball ho dificulten. Els moviments socials tampoc són aliens a aquestes dinàmiques.
“L’esquerra té un problema greu amb la maternitat, la criança i la família”, afirmes. Per què incomoden tant, aquests temes, també dins de certs sectors del feminisme?
Per dues qüestions. La primera, perquè la maternitat ha estat utilitzada històricament com un instrument de control de les dones i quan el moviment feminista dels anys seixanta i setanta es va rebel·lar, com era necessari, contra aquesta imposició, en part va caure en un cert discurs antimaternal que no afrontava les contradiccions que implica ser mare. I en segon lloc, perquè la maternitat és biosocial, i això incomoda determinats sectors del feminisme, perquè reconèixer que la maternitat no és només cultura sinó que també té una càrrega biològica els sembla que és fer el joc a posicions conservadores. Això explica els prejudicis de certs moviments socials i col·lectius feministes per abordar tot allò que té a veure amb l’embaràs, el part, la lactància i la criança.
A la pràctica, qui acaba assumint els “treballs maternals” són sovint aquelles dones en una situació més precària i vulnerable, que han de deixat les seves criatures perquè altres mares més adinerades no perdin pistonada dins del món laboral. Força contradictori, tot plegat!
Sí, aquesta és la lògica del sistema patriarcal. Si les mares i els pares no es poden fer càrrec de la criatura, els avis i les àvies tampoc i no se la porta a una escola bressol, sovint s’acaba contractant una dona perquè assumeixi aquesta feina: són dones moltes vegades immigrants, que no pocs cops han hagut de deixar enrere els seus fills per cuidar els nostres. El treball de cura es trasllada a d’altres dones menys privilegiades, en un procés amb un evident biaix de classe i ètnia.
La maternitat està impregnada de culpa. Sembla que com a mares no fem mai res ben fet
També és força revelador, com tu mateixa escrius, que avui dia valorem (i remunerem) més la gent que cuida ordinadors que no aquella que cuida persones.
El treball de cures, que resulta imprescindible per a la reproducció de la vida, no es valora ni en l’àmbit econòmic ni en el social. A més, avui tenim un altre problema: cada cop hi ha menys dones disposades a fer aquesta feina. En la mesura que les dones s’han incorporat al mercat de treball han deixat de fer una ingent quantitat de feina domèstica, però la dependència, en concret associada a la vellesa, no fa més que augmentar. Això deriva en una evident crisi de les cures.
Al llibre també destapes la violència obstètrica, que defineixes com l’ultima frontera de la violència de gènere. Les dades que mostres són esgarrifoses… Entre elles, crida l’atenció l’altíssim percentatge d’episiotomies que es fan a l’Estat espanyol (42% al 2015), en comparació amb la d’altres països com Dinamarca (5% al 2010), per exemple.
La violència obstètrica consisteix en un conjunt d’actituds i procediments executats pel personal sanitari durant l’embaràs i el part que supediten i menystenen la dona amb conseqüències físiques i psíquiques per a la seva salut i la del nounat. Físicament, implica procediments invasius com el tacte vaginal dut a terme per diverses persones, l’episiotomia practicada de forma rutinària, les cesàries innecessàries… Emocionalment, passa per no informar degudament la mare, infantilitzar-la, no permetre que estigui acompanyada durant el part o separar-la del seu fill tan bon punt neix. La violència obstètrica és l’ultimà frontera de la violència de gènere perquè és acceptada pel personal sanitari, la societat en general i les pròpies dones, a les quals ens han dit que el part és això.
Ara que just estrenem el permís de paternitat de vuit setmanes, tu ens recordes que el permís de maternitat fa trenta anys que no es toca. Creus que també caldria ampliar-lo?
Per descomptat. Està molt bé que s’hagi ampliat el permís de paternitat a vuit setmanes, però què passa amb el de maternitat? El permís dels pares ha augmentat al voltant del 300% en poc més de dos anys, mentre que el de les mares no s’ha mogut en 30 anys, des de 1989, i no està previst que ho faci malgrat que és un permís de només 16 setmanes que ni tan sols permet la lactància materna exclusiva que recomanen totes les institucions de salut. És xocant i preocupant que cap formació política avui es plantegi l’augment del permís de maternitat i que, en canvi, existeixi un consens tan gran per ampliar el dels pares.
També queda molta feina a fer en qüestions tan invisibilitzades i carregades de tabús (i de dolor) com les pèrdues gestacionals o la infertilitat… Amb el teu testimoni personal, has volgut contribuir a trencar aquests silencis?
Tot allò que envolta la maternitat acostuma a ser silenciat, però hi ha alguns temes que són més invisibles que d’altres, en particular aquells que s’associen a un “fracàs” de l’experiència materna, com la infertilitat o la pèrdua gestacional. Penso que visibilitzar aquestes situacions, i més quan t’han succeït en primera persona, és fonamental per acabar amb aquests tabús. Normalitzar aquestes experiències implica poder-les viure amb menys sentiment de culpa i soledat.
Tot allò que envolta la maternitat acostuma a ser silenciat, però hi ha alguns temes que són més invisibles que d’altres, en particular aquells que s’associen a un “fracàs” de l’experiència materna
I per acabar: què és per tu una mama feminista?
Una mare feminista per mi és aquella que es revolta contra els models de maternitat establerts, que redueixen la dona a ser mare o que supediten la criança al mercat. Es tracta d’una dona que no renuncia a viure l’experiència materna, però tampoc la idealitza. Una mare que es reivindica com a subjecte actiu i exigeix poder decidir sobre el seu embaràs, part, postpart i la seva lactància materna. No és fàcil, perquè el context determina, i molt, la nostra maternitat. No sempre fem el que volem, sinó molts cops el que podem. Justament per això, una visió feminista de la maternitat implica, també, defensar un canvi de model social i reorganitzar el mercat de treball i els serveis públics perquè facilitin la criança.
