Marià Delàs | Público
“La maternitat és un terreny en disputa”. Esther Vivas (Sabadell, 1975) ha reflexionat i treballat a fons sobre el fet de ser mare. Treball i reflexió que han donat com a resultat Mama desobedient (Ara Llibres), un llibre en el qual explica en què consisteix l’activisme maternal feminista, en el context actual del feminisme, que impugna al mateix temps patriarcat i capitalisme. “Gràcies a la lluita feminista, hem acabat amb la maternitat com a destí, toca ara poder decidir com volem viure aquesta experiència”, explica a Públic en la següent entrevista.
Al llibre diu que cal “polititzar la maternitat”. L’afirmació resulta sorprenent, si més no. Per quin motiu creu que cal tractar com un tema polític un aspecte que la gent tendeix a pensar que forma part d’un dels àmbits de decisió més privats de la vida?
La maternitat sempre s’interpreta des de l’àmbit privat i individual, quan en realitat hauria de ser un afer públic i col·lectiu, doncs l’experiència materna ve condicionada pel context social, i aquest avui és hostil a la criança. Viure l’experiència materna com un dret, al marge d’idealitzacions, dret a quedar-te embarassada, a un part respectat, a una lactància materna satisfactòria… implica necessàriament un canvi de model socio-econòmic. D’aquí que sigui tan important polititzar la maternitat. Com diu el moviment feminista “allò personal és polític”.
L’experiència materna ve determinada pel context social i econòmic en el qual vivim, i aquest és hostil a la maternitat i a la criança. Això és així és des del minut zero. Hi ha una mirada infantilitzant i patologitzadora cap a l’embaràs i el part. Se’ns fa creure que no sabem parir o donar de mamar. La culpa i la inseguretat sempre ens acompanyen com a mares, i això fa que deleguem en tercers, com per exemple en el personal sanitari, els experts… Un cas evident el veiem en el part. Es pot dir que la capacitat de decisió de les mares a l’hora de parir es queda a la porta dels hospitals. Cal una formació en l’atenció a l’embaràs i el part en clau de gènere, entenent que la mare és un subjecte actiu, amb capacitat de decisió, no una dona malalta.
Només les dones es poden quedar embarassades. Al llibre explica àmpliament el paper assignat a les dones al llarg de la història, com a conseqüència d’aquesta realitat. Sembla com si la maternitat fos l’oportunitat que tenen els homes per exercir dominació sobre les dones i discriminar-les negativament, o no?
Així és com històricament s’ha utilitzat la capacitat biològica de les dones per donar a llum, com una imposició, com un instrument de control dels nostres cossos, com una càrrega ineludible. Tanmateix un cop les dones, gràcies a la lluita feminista, hem acabat amb la maternitat com a destí, toca ara poder decidir com volem viure aquesta experiència.
Vaig llegir fa poc una feminista que deia que la llibertat dels homes es basa en l’esclavitud de les dones. Ho veu de la mateixa manera?
No hauria de ser així, però el sistema patriarcal es basa en la dominació masculina sobre les dones i les desigualtats de gènere tenen com a contrapartida tota una sèrie de privilegis per als homes. Per mi, la veritable llibertat per homes i dones es basa en assolir la plena igualtat, i això és precisament el que defensa el feminisme. Una igualtat que, per ser efectiva i real, ha de ser assolida en clau de gènere, classe i ètnia, acabant amb tota forma d’explotació i d’opressió.
Parla molt al llibre sobre el repartiment del treball de cures. Les relacions d’un nen o nena amb el pare i la mare sempre s’han considerat diferents, no? Cal trencar amb aquesta diferència?
Sí. Això té a veure amb una sèrie de prejudicis socials, que es basen en estereotips de caràcter masclista i que fa que nens i nenes siguin socialitzats de manera diferent. Educar en la igualtat implica educar en l’exemple, i tan important és el que fem a casa com el que fem al carrer.
Diu que la implicació de l’Estat en l’organització de les cures “és imperiosa”. De quina manera s’ha d’implicar?
L’estat de benestar és del tot insuficient, i les polítiques neoliberals l’han reduït encara més. No està pensat des de les necessitats de la cura i la criança. Les dones que s’ho poden permetre externalitzen el treball reproductiu, en general, cap a d’altres dones amb una situació menys privilegiada. I aquelles que no ho poden pagar assumeixen una major càrrega de feina. L’Estat hauria de destinar més recursos a tot allò que té a veure amb la criança i la cura de les persones dependents. Un replantejament dels serveis públics hauria d’anar lligat a una dràstica reorganització del mercat de treball i reducció de la jornada laboral.
‘Mama desobedient’ és un assaig en el qual utilitza una mica l’estil narratiu, per poder explicar-se a partir de la seva experiència personal, i la d’altres persones. I en aquest to personal denuncia la violència obstètrica. La descriu àmpliament. Té solució? Què es pot fer, a banda de mesures administratives per limitar aquest tipus de violència?
Cal començar per reconèixer que la violència obstètrica existeix. I això no és fàcil. Quan parlem sobre això, els professionals de la salut, que haurien de ser aliats per eradicar-la, acostumen a posar-se a la defensiva i rebutgen aquest concepte.
Així mateix, assenyalar la violència obstètrica no és una crítica individual a un fet concret sinó a unes pràctiques generalitzades, cesàries innecessàries, episiotomies per rutina, separació sense motiu de mare i nadó en el naixement…, que tenen un impacte negatiu en la salut física i emocional de les dones i els nadons. Unes pràctiques que, per cert, es donen encara més en l’àmbit sanitari privat.
I també utilitza l’experiència personal per fer una àmplia i detallada defensa de la lactància materna. Reivindica el fet de donar el pit, en contra de “la cultura del biberó”. No es discuteix gaire sobre els efectes benèfics d’aquest tipus d’alimentació. On detecta les principals dificultats?
En general, en els darrers anys, s’han fet passes endavant significatives en la promoció de la lactància materna. El problema és que hi ha un decalatge important entre el discurs institucional pro-lactància i els recursos econòmics que es destinen a promoure-la. Un cop dones a llum a l’hospital se t’informa dels beneficis de la lactància materna i se t’acompanya, però tan bon punt arribes a casa i comencen les primeres dificultats no sempre et trobes amb un bon assessorament en el sistema públic de salut. Hi ha pocs recursos i formació poc actualitzada. A més, la baixa maternal tan curta que tenim, de només 16 setmanes, no permet la lactància materna en exclusiva durant els sis primers mesos de vida del nadó, com recomanen totes les instàncies de salut. És una pràctica no només beneficiosa per la salut del bebè sinó també per la de la mare.
Es pronuncia sense cap mena de dubte contra la maternitat subrogada. Com es pot evitar? Només amb penalitzacions?
Crec que cal insistir, i fer molta pedagogia, en què la maternitat no és només biològica, la maternitat és també adoptiva, d’acollida, de les criatures de la teva parella actual si aquesta n’ha tingut anteriorment.
Cal també explicar que la maternitat subrogada no és una tècnica de reproducció assistida més sinó que implica la mercantilització, en un context de grans desigualtats socials, d’un procés biològic com és l’embaràs, i això té conseqüències físiques i emocionals per a la mare gestant i el nadó. Malgrat el que diuen els seus partidaris, i l’existència de determinades experiències formalment més respectuoses, la maternitat subrogada obre la porta a múltiples vulneracions de drets de tots dos.
La mare gestant per contracte no pot decidir sobre el seu embaràs i en el transcurs d’aquests nou mesos se li controla l’alimentació, la medicació. A determinats països fins i tot se l’interna i se l’aïlla del seu entorn familiar. I en moltes ocasions, la mare gestant no pot veure ni se li dóna cap informació del nadó al qual dona a llum. El bebè, per la seva banda, freqüentment es separat de la seva mare gestant tan bon punt neix, i no en torna a saber res més en tota la seva vida.
Al llibre explica i es fa ressò de les diferents preses de posició i reflexions de pensadores feministes sobre la maternitat. “Sempre ha estat un tema incòmode pel feminisme”, reconeix, i assenyala diferents línies de pensament. Interessants reflexions, que conclou amb el plantejament d’un repte: acabar amb la institució maternal i alliberar l’experiència. Això necessita concreció, no?
Bé, es tracta de diferenciar, com ja feia l’activista feminista i poeta Adrienne Rich, entre la institució maternal imposada pel patriarcat, generadora de submissió, i la relació potencial de les dones amb l’experiència materna.
No es tracta d’impugnar la maternitat, sinó el sentit en què la defineix, la imposa i la restringeix el patriarcat. Això implica valorar i visibilitzar la maternitat, a la vegada que reconeixem que la maternitat no és una identitat única per a la dona, i les dones que som mares som moltes coses més. Una maternitat feminista és aquella que trenca amb els ideals materns que ens han imposat, que reivindica la mare com a subjecte actiu, amb capacitat de decisió, i que es reconcilia amb el propi cos, apoderant-se en l’embaràs, el part i la lactància.
Potser un dels motius més evidents sobre la necessitat de parlar de la maternitat en termes polítics es troba en el fet que, com diu, “si tens criatures, sobreviure en el mercat laboral no és fàcil”. El feminisme té receptes per fer que la maternitat no dificulti l’activitat professional de les dones?
A nivell concret, fer compatible la vida laboral i la criança passa per reduir la jornada de treball sense pèrdua de salari, una demanda que a hores d’ara sembla que la major part de sindicats han oblidat. Això implica repartir de manera igualitària el treball de cures entre homes i dones i organitzar la societat de tal manera que criança i feina remunerada no siguin àmbits antagònics.
Tanmateix considerar la maternitat com una càrrega és precisament un dels límits del discurs de l’esquerra i del feminisme en relació a l’experiència materna.
Obviament si ets mare se’t penalitza en el mercat de treball, però l’enfocament per donar una resposta a aquest problema és erroni. I té molt a veure amb el fet que l’esquerra no ha estat capaç d’elaborar un relat propi sobre la maternitat i va a remolc de la dreta. El problema, en realitat, no és la maternitat sinó el sistema socio-econòmic. No es tracta de seguir adaptant la maternitat a la feina remunerada, per exemple amb baixes per maternitat extremadament curtes al servei dels interessos dels empresaris que et volen al cap de 16 setmanes treballant de nou, sinó adaptar el mercat de treball a la maternitat i a la criança. I aquí no entro a jutjar si una mare vol reincorporar-se a la feina a les 16 setmanes o no, però si vols tenir una baixa maternal més llarga hauries de tenir-hi dret.
Esther Vivas sempre s’ha significat com a militant i activista ecologista i anticapitalista. “En el capitalisme, no hi ha lloc per tenir criatures”, afirma taxativament. Moltes feministes diuen que el feminisme posa en qüestió el sistema capitalista, però vostè constata que “la militància no està pensada perquè sigui compatible amb la criança” i que ha emergit una nova generació de dones que es planteja la maternitat en clau emancipadora. Quina és aquesta clau?
Gràcies a les feministes dels anys 60 i 70, que van reivindicar poder decidir sobre el nostre cos i la nostra sexualitat, es va acabar amb la maternitat com a imposició, però en aquest rebel·lar-se es va caure, i de manera comprensible, en un cert discurs antimaternal i antireproductiu, com a reacció a la imposició que el patriarcat feia de l’experiència materna a les dones.
Avui, hi ha una nova generació de feministes que hem crescut en un context on la maternitat és, en bona mesura, una elecció, i això ens permet mirar el fet de ser mares amb menys prejudicis que les nostres antecessores i reivindicar el fet de poder viure aquesta experiència al marge dels límits, i els ideals, que ens imposa el sistema patriarcal i capitalista.
Afirma que el nou feminisme impugna alhora patriarcat i capitalisme. Es reclama del “feminisme del 99%”, popularitzat per Nancy Fraser, que alhora “denuncia les amistats perilloses del feminisme amb el capitalisme”. I diu que “l’embat per la igualtat és indissociable d’un canvi estructural de model econòmic i de relacions socials”. En què ha de basar-se aquest canvi? Qui el pot implantar?
Si el feminisme vol assolir la igualtat pel conjunt de les dones ha de tenir una perspectiva anticapitalista i antiracista. En cas contrari serà simplement un feminisme per a dones blanques de classe mitjana. Aquest debat, de fet, no és nou.
El feminisme dels anys seixanta i setanta va tenir aquestes mateixes discussions, però en un context diferent. Els problemes que enfrontem, la crisi ecològica, social, econòmica, el racisme, el masclisme, la lgtbfòbia…, estan interconnectats. Això fa que sigui imprescindible establir aliances entre moviments i sectors socials diferents.
