Cuidar les que cuiden

Esther Vivas | El Periódico

La vulnerabilitat que implica ser dependents és inherent a la condició humana. Tots necessitem en un moment o altre de les nostres vides que ens cuidin, en particular quan som petits o molt grans o si estem malalts, i qui ho fa? En general, dones, tot i que també hi ha alguns homes, que són mà d’obra barata o fins i tot gratuïta.

Aquests sovint són els grans oblidats de la societat, perquè tot i que en major o menor mesura ens preocupem per les persones dependents, qui es preocupa per aquells que en tenen cura? Un treball que ni tan sols és considerat treball, i quan ho és els salaris són baixos, els drets laborals pràcticament nuls i el reconeixement social inexistent. Molt simptomàtic que la nostra societat valori i pagui més a aquells que «tenen cura» d’ordinadors i màquines, amb tot el respecte per aquestes professions, que als que s’encarreguen de persones.

Com mantenir jornades laborals incompatibles amb la vida personal i familiar si no fos per qui té cura de les persones dependents, cuina i neteja? Si el treball de cures fos remunerat significaria ni més ni menys que el 53% del PIB de l’Estat espanyol.

Avui el sistema té un altre problema: cada vegada hi ha menys dones disposades a fer aquesta feina. Les mestresses de casa de sempre, en la mesura que s’han incorporat al mercat laboral, són moltes menys que abans, mentre que la dependència, en concret associada a la vellesa, ha augmentat, i ho seguirà fent causa de la tendència demogràfica. Es calcula que el 2050 la demanda de cures creixerà un 50%, un 47% d’aquesta en el segment de gent gran.

Aleshores, qui ens cuidarà? Aquest fet deriva en un problema de gran magnitud. Heus aquí la crisi de les cures. Davant la deixadesa de l’Estat, la poca implicació masculina i els alts preus de les empreses del sector, quan les dones no han pogut més s’ha optat per externalitzar el seu treball en terceres persones. Així ho han fet les famílies amb rendes mitjanes i altes, que s’ho poden permetre, deixant el treball de cures en mans d’una legió de cuidadores low cost, moltes d’elles immigrants.

Les tasques de reproducció s’han concentrat en uns determinats sectors socials, ètnics i de gènere, a la cua de l’escala sociolaboral. Així mateix, aquelles famílies amb rendes més baixes, davant la falta d’ajudes públiques, han hagut de respondre a aquesta necessitat en el si de la llar, amb les seves dones. Una dinàmica que ha generat un augment de les desigualtats de classe. Davant d’aquesta realitat, l’Estat se n’ha rentat les mans, i el desmantellament de la ja limitada Llei de Dependència via contrareforma, el 2012, n’és una mostra.

La necessitat d’un model d’organització social que col·loqui les cures en el centre, les valori, les faci visibles i assenyali que són responsabilitat de tots, amb una imprescindible implicació de l’Estat, és imperiosa. Ser cuidat i cuidar és un dret i un deure en una societat que situï en un lloc prioritari la vulnerabilitat de la vida. Sense oblidar cuidar les i els que cuiden.

Facebook
Twitter
Instagram
Whatsapp
LinkedIn
Telegram
Cart Overview