Saioa Baleztena | La Directa
Una onada violeta ha tornat a tenyir els carrers el passat 8-M. Una nova demostració de força que se suma a les manifestacions massives dels darrers anys, en què el feminisme ha posat en la centralitat política i mediàtica els drets de les dones, que fins fa poc semblaven conquestes inassolibles. La lluita contra les violències masclistes, el repartiment ètic de les cures o la necessitat de combatre la bretxa salarial formen part ja d’un sentit comú col·lectiu, només qüestionat des de la dreta més reaccionària.
Però s’ha abordat prou a fons com a moviment els tabús de la maternitat? Basant-se en el principi feminista que allò personal és polític, la periodista Esther Vivas, experta en maternitats, sobirania alimentària i ecologisme, considera que el repte és polititzar la maternitat en sentit emancipador. De tot això en parla, partint de la seva experiència personal, a Mama desobedient: una mirada feminista a la maternitat. El llibre tot just celebra el seu primer aniversari i a hores d’ara ja compta amb quatre edicions en català i quatre en castellà, així com amb publicacions en bona part de l’Amèrica Llatina.
Com neix Mama desobedient?
Aquest llibre parteix de la meva experiència personal com a mare. Un cop em quedo embarassada i tinc la criatura, me n’adono de com una experiència que és tan important i tan central per a la vida de moltes dones està tan invisibilitzada. No només socialment, sinó també en els diferents moviments socials. Jo que he estat una persona activa en diferents espais politicosocials, em vaig adonar que mai en aquests espais s’havia parlat del que significa la maternitat.
Dius que la lactància materna és una expressió de sobirania alimentària. Per quin motiu?
Perquè el primer acte de sobirania alimentària que podem fer a les nostres vides és prendre el pit. Sovint s’analitza la sobirania alimentària des de la perspectiva de l’alimentació dels adults, sense tenir en compte que l’alimentació és una part intrínseca a l’ésser humà des que neix. I l’alimentació dels nadons també està sotmesa als interessos de la indústria agroalimentària que intenta imposar la lactància artificial per treure un benefici econòmic. En aquest context, la sobirania lactant parteix de la capacitat del nadó de prendre el pit i de la dona de poder oferir l’aliment més sostenible, adequat, ecològic que pugui haver-hi.
En canvi, un nombre important de dones deixa de donar pit per manca de suport.
El problema és que els recursos destinats a la lactància no fan viable el discurs oficial, institucional i sanitari favorable a la lactància materna. A escala pràctica, moltes mares el que es troben un cop arriben a casa després de donar a llum és que comencen a tenir dificultats per donar el pit i no saben a qui recórrer. Si recorren a les llevadores de la sanitat pública, potser, de vegades, no tenen una formació adequada per donar resposta a aquestes problemàtiques. Per tant, d’una banda, cal més formació en els professionals de la salut i més recursos per aquest acompanyament. I, d’una altra, cal reivindicar una sanitat pública sense conflicte d’interessos i independent respecte a la indústria de la lactància artificial. No oblidem que, un dels principals finançadors de l’Associació Espanyola de Pediatria és la indústria alimentària.
Quina valoració fas dels permisos de maternitat?
Vivim en una societat que és hostil a la lactància i a tot el que significa la criança i el postpart. Tenim uns permisos de maternitat que són molt escassos i això és incompatible amb una lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de vida d’un nadó, que recomanen totes les instàncies internacionals. I quan s’aborda en l’àmbit polític aquesta qüestió, només es tracta des del punt de vista de l’ampliació dels permisos dels pares. De fet, el permís dels pares, a partir de l’1 de gener d’aquest any ja és de dotze setmanes, això vol dir que en poc més de quatre anys el permís dels pares ha augmentat un 500%, mentre el permís de les mares no s’ha mogut de setze setmanes en trenta anys. Aquestes dades s’entenen per una mirada a la maternitat que considera que és una càrrega de la dona al mercat de treball. Quan en realitat és que el mercat de treball és hostil a tot el que significa la criança i la vida.
Al llibre parles del “lactivisme”. Fins a quin punt segueixen vius els prejudicis amb la lactància?
Tot i que en els darrers anys hi ha hagut un canvi significatiu en favor de la LM, la cultura del biberó està, encara, molt pressent. Què passa quan una dona decideix seguir donant el pit més enllà dels dos anys que recomana l’OMS? Encara s’associa a un acte obscè donar el pit en públic a una criatura que té tres o quatre anys. Ningú s’escandalitza quan veu una dona nua en un anunci de publicitat, en canvi, una dona que mostra els pits per alimentar una criatura és molt més qüestionada. El pit lactant és l’antítesi del pit cosificat pel sistema capitalista i la societat consumista. És important normalitzar la lactància materna.
Parles de la maternitat patriarcal i la maternitat neoliberal. Què són exactament?
“Ara les mares han de ser supermares. La que arriba a tot, la que supedita la criança a la feina, la que és bona professional i, a més a més, té un cos perfecte. Però, en tot aquest discurs hegemònic, on queda l’experiència real de les mares?”
La maternitat està sotmesa als interessos de la lògica del mateix sistema. Històricament s’ha imposat un ideal de maternitat que respon als interessos del patriarcat. Aquest ideal encara continua vigent en l’actualitat i a partir dels anys 80 va patir una intensificació: ara les mares han de ser supermares. La mare que arriba a tot, la que supedita la criança a la feina, la que és bona professional i, a més a més, té un cos perfecte. Però, en tot aquest discurs hegemònic, on queda l’experiència real de les mares? Aquests ideals són inassolibles i això fa que les dones visquem aquesta experiència materna amb culpa i amb la sensació que no arribem a tot. Quan la realitat és que la culpa no és nostra sinó del capitalisme i del patriarcat.
Moltes dones denuncien una sobreprotecció a l’embaràs i un abandonament al postpart.
El sistema infantilitza la dona embarassada. Tothom considera que pot decidir per ella, se la considera un objecte passiu i això és un terreny fèrtil per l’abús i la violència. Aquesta visió fa que s’entengui que la dona és una portadora d’una criatura. El problema és que aquesta lògica posa molta èmfasi en l’embaràs però oblida el postpart. Un reflex d’això és el postpart de color de rosa que mostren els mitjans de comunicació o la publicitat. La imatge d’aquella famosa que al cap de dos dies s’ha recuperat del part i està perfecte…
Dius que el patriarcat fa servir la maternitat com a eina de control i supeditació de les dones. Fins a quin punt ha millorat aquesta situació als darrers anys?
“La maternitat no té la centralitat política que mereix. No es tracta de tenir una imatge idíl·lica de la maternitat, sinó de donar-li el valor polític i econòmic que té i que s’ha negat històricament”
Sóc pessimista. La maternitat no té la centralitat política que mereix. No es tracta de tenir una imatge idíl·lica de la maternitat, sinó de donar-li el valor polític i econòmic que té i que s’ha negat històricament. A més a més, ens trobem amb la paradoxa d’aquelles formacions polítiques conservadores de dretes que diuen reivindicar la maternitat, però que fan polítiques que posen més traves a la maternitat. Per això, cal reivindicar una maternitat en clau feminista i emancipadora i que l’esquerra es tregui el concepte d’inferioritat que té pel que fa a la maternitat. I alhora també és important que el feminisme assumeixi la maternitat com un camp de batalla propi, de la mateixa manera que reivindiquem el dret a l’avortament.
Com aborda l’onada feminista aquesta qüestió?
D’una banda, n’hi ha el discurs d’un feminisme liberal que veu la maternitat com una càrrega i com una de les causes de la desigualtat de gènere en el mercat de treball. Quan, des del meu punt de vista, el problema no és la maternitat sinó el sistema socioeconòmic que dóna l’esquena a tot el que és el treball de les cures.
De fet, el feminisme és crític amb la lògica patriarcal de la maternitat com a destí últim.
Clar, perquè la maternitat és bàsicament biologia i cultura, i la part biològica és el que s’ha utilitzat des del patriarcat per imposar la maternitat com a destí únic. Ens hem de reconciliar amb la capacitat biològica que tenim com a dones per donar a llum, entenent-la no com a destí únic, sinó com una capacitat que podem reivindicar exercir-la lliurement si així ho volem. Els feminismes han de mirar la maternitat amb menys perjudicis dels que se l’ha mirat fins ara.
Afirmes que la maternitat ha deixat de ser un dret per convertir-se en un privilegi. Per què?
Hi ha un discurs polític que reivindica que siguem mares, mentre que es destinen molt pocs recursos perquè puguem tenir aquestes criatures i acompanyar-les a la criança. L’edat de la primera maternitat a l’Estat espanyol és la més alta del món; les dones tenim la primera criatura als 32 anys. En conseqüència, les dones no podem tenir tants fills com volem. Segons diferents estudis, el 50% de les dones volen tenir 2 fills i el 25% voldrien tenir 3 o més fills. Per contra, la mitjana actual és de l’1,3%.
I com afecten els problemes de fertilitat en tot això?
La infertilitat és una qüestió que es viu, també, amb molta culpa i en silenci. En canvi, si analitzem l’origen dels problemes d’infertilitat, té causes sociopolítiques i ambientals. Cada vegada hi ha més problemes per quedar-nos embarassades, no només perquè les dones posposem la maternitat a una edat en què la fertilitat cau, sinó perquè, cada cop n’hi ha més problemes de fertilitat en homes i dones joves, provocada per la crisi climàtica i ambiental en la què vivim.
En aquest context es planteja la reproducció assistida com a solució.
Les tècniques de reproducció assistides poden ajudar a tenir criatures i, de fet, a mi m’han ajudat. Però aquesta no és una solució en absolut. La solució és que les dones tinguin fills quan vulguin. Per tant, això vol dir tenir accés a l’habitatge, a una feina digne o una alimentació saludable. De la mateixa manera, es parla d’infertilitat com si aquesta fos femenina. Quan la infertilitat masculina també va en augment, segons els últims informes diuen que en els últims 40 anys la qualitat del semen s’ha disminuït a la meitat als països occidentals… En canvi, quan una parella heterosexual acudeix va a fer-se un tractament de fertilitat, és la dona qui rep aquest tractament. Per tant, hi ha tot un procés de medicalització en tractaments de reproducció assistida, quan sovint les causes de la infertilitat no són de la dona. També passa amb les parelles lesbianes. Si una parella de dones vol ser mare, sovint se sotmeten a tractaments que podrien dur-se a terme amb menys medicalització.
Cada cop hi ha més informació sobre la violència obstètrica i el part respectat.
“El fet que l’OMS s’hagi posicionat dient que la violència obstètrica existeix i que cal erradicar-la, ha fet que els professionals de la salut s’hagin sentit interpel·lats”
S’han fet passos importants cap a un part respectat, fruit de la feina que han anat fent les diverses organitzacions de dones. Però encara queda molt de camí a fer. Només cal veure les xifres de cesàries que es porten a terme, d’episiotomies, de separació mare i nadó només néixer… Fins i tot la maniobra de Kristeller, que tot i estar prohibida, es continua fent. Malgrat tot, el fet que l’OMS s’hagi posicionat dient que la violència obstètrica existeix i que cal erradicar-la, ha fet que els professionals de la salut s’hagin sentit interpel·lats. El que passa és que com més empoderades estem, més rebutgen aquest terme, quan en realitat, i de la mateixa manera que els homes són aliats per combatre la violència de gènere, els professionals de la salut han de ser aliats per combatre aquesta violència obstètrica.
Quin és el repte?
Cal treure la maternitat real de l’armari. Hem de començar a dir en veu alta que el postpart és un procés difícil que requereix temps. Sovint el que succeeix és que la pròpia experiència materna, en la mesura en què no comporta aquell ideal que ens han venut, queda amagada rere el que podem anomenar la mascara de la maternitat. De fet, la depressió postpart es considera un fracàs de la dona quan la depressió postpart és intrínseca a la maternitat. Per això és important reconèixer que la violència obstètrica existeix, perquè això ajuda a moltes dones a entendre que patir una depressió postpart no ha sigut culpa seva. A més a més, cal assenyalar que en la mesura que vivim en una societat hostil a la criança, aquest postpart resulta més dificultós si al cap de 4 mesos t’has d’incorporar al mercat de treball.
Fins a quin punt és important fer públiques les experiències personals per visibilitzar aquests tabús?
El que ens ha ensenyat el moviment feminista és que la qüestió personal és política, per tant, cal reivindicar políticament l’experiència materna i assenyalar que ve condicionada per tots aquests elements socioeconòmics. I, en la mesura en què l’experiència materna ha estat confinada durant molt de temps en l’àmbit privat, ha fet que moltes experiències maternes que no coincidien amb els ideals que ens han venut, fossin viscudes en soledat i amb molta culpa. En particular aquelles experiències que socialment són considerades un fracàs de la maternitat: els problemes de fertilitat, la pèrdua gestacional, la depressió postpart…
