Elisabet Escriche | ARA
Érem a finals del 2019, poc abans que esclatés la crisi del covid. La Maria (nom fictici perquè prefereix mantenir l’anonimat), que ara té 37 anys, es va quedar embarassada. El preservatiu que van utilitzar amb el seu marit es va trencar. La parella ja tenia un fill, que llavors tenia 3 anys, i feien (i encara fan) “jocs malabars” per arribar a finals de mes. Ella treballa d’administrativa i cobra poc més de 1.000 euros mensuals mentre que ell és autònom i, per tant, “té mesos bons i altres que cobreix despeses”. Quan van veure el positiu tots dos es van posar a plorar. “Ens va caure el món a sobre perquè sempre havíem fet servir anticonceptius després del naixement del nostre fill, conscients de la nostra situació econòmica”, relata.
Després del xoc inicial, van seure, van fer números i van decidir aturar l’embaràs. “Esclar que ens hauria agradat tenir un segon fill, però no el podem mantenir!”, exclama la Maria amb certa frustració. A les despeses del dia a dia se li havia de sumar la hipoteca, que han de pagar fins al 2035. “La decisió va ser dolorosa, però ho és més portar al món una criatura a qui no pots donar tot el que necessita”, reflexiona. La dona prefereix no parlar del moment en què va entrar a la clínica. “No desitjo a ningú que hagi de prendre una decisió com aquesta”, apunta.
Tot i que casos com aquest són extrems, la realitat és que cada cop hi ha més dones que tenen menys fills o directament posposen la maternitat esperant una estabilitat laboral i social que en molts casos no arriba mai, explica Esther Vivas, sociòloga i autora del llibre Mama desobedient. “L’experiència materna s’està convertint en un privilegi per a qui se’l pot permetre. Les persones amb menys recursos estan deixant de tenir criatures”, lamenta. Una realitat –afegeix– que xoca amb els discursos polítics que acusen les dones de no voler tenir fills. “No és que no vulguin, és que moltes no poden”, rebla la sociòloga.
(…)
“A diferència dels països nòrdics, on hi ha molt més suport a les famílies per part del govern, aquí la precarietat vital i laboral va associada a una reducció de la natalitat, tal com es va veure en la crisi del 2008 i també amb la del covid”, explica Vivas. I en aquest punt afegeix un nou problema: la infertilitat. “A causa de la crisi ambiental i també de posposar aquesta maternitat [l’edat mitjana de les mares el 2021 es va situar a Espanya en els 32,6 anys, la més alta registrada fins ara] cada cop augmenten més els problemes de fertilitat i, de nou, només les famílies amb poder adquisitiu alt poden pagar tractaments per fer-hi front”.
(…)
Però com s’explica que fa 50 anys aquest component econòmic estigués en un segon terme? El context social i històric de mitjans del segle XX té molt poc a veure amb l’actual, assegura Vivas, tant pel que fa al paper de la dona com a la manera com s’entén actualment la criança. “Difícilment es pot comparar: abans el mandat de la maternitat era comú a totes les dones, ara és més una elecció”, rebla.
