Esther Vivas | El Periódico
La nostra societat és hostil a la infància i a tot el que l’envolta: criança, dependència, vulnerabilitat. No en va, aquest sistema supedita la vida a l’àmbit productiu, al mercat, i valora únicament allò que dona benefici econòmic, mentre que menysprea el que és essencial per a la reproducció humana.
Ho veiem quan s’exigeixen cafeteries, hotels i restaurants «lliures de criatures», per posar-ne un exemple. S’estigmatitza d’aquesta manera la infància i se’ls vulneren drets. No obstant, això és tan sols la punta de l’iceberg d’una ‘infantofòbia’ més quotidiana, que s’expressa en mirades de reprovació, quan una nena o un nen plora desconsoladament al carrer. O en un altre espai públic o privat, quan ens molesten més els seus crits que els d’una altra persona. O quan se’ls diu i se’ls fa una cosa que mai faríem a un adult. ¿Per què se’ls toca sense conèixer-los de res? ¿Per què se’ls exigeix que facin petons a coneguts i a desconeguts? ¿Per què se’ls crida o se’ls pega?
Aquestes conductes es donen en una societat profundament hipòcrita amb la infància, on, d’una banda, es lloen i s’idealitzen els més petits –criatures normativament boniques, callades i somrients que veiem sovint en la publicitat–, mentre es dona l’esquena a les seves necessitats reals. Llavors, quan nenes i nens juguen, criden, corren, bramen…, molesten. Sense tenir en compte que els més petits són, per definició, així.
La ‘infantofòbia’ és resultat d’una societat productivista. Els petits no produeixen, en conseqüència, no interessen, excepte quan es converteixen en possibles consumidors i poden generar benefici econòmic. La publicitat que es destina al consum infantil, des de la llet artificial, passant per la indústria del joc, fins a l’alimentació (per cert, gens saludable), de nenes i nens, suma ingents quantitats de diners i implica un gran negoci.
També aquesta ‘infantofòbia’ és fruit d’una societat adultocèntrica, incapaç de reconèixer i acompanyar el que necessita la infància. Les criatures tenen necessitats específiques pròpies de la seva edat però, sovint, es desconeixen. S’espera que nenes i nens es comportin com adults, que estiguin callats i quiets, que siguin submisos, i això va en contra de la manera de ser dels més petits. Així mateix, molts vam ser educats en models autoritaris, com també ho van ser els nostres progenitors, cosa que ens dificulta comprendre el que necessiten els menors, acceptar que les nostres necessitats infantils potser no van ser satisfetes i, el més difícil, trencar amb els mecanismes i dinàmiques que vam viure en la nostra pròpia infància.
La situació de pandèmia sanitària, i en particular el confinament, han posat en relleu aquesta realitat. Els menors van ser un dels col·lectius que més van veure vulnerats els seus drets, al ser tancats a casa les 24 hores del dia durant setmanes, sense tenir en compte les seves necessitats de desenvolupament físic i psíquic, mentre eren considerats supercontagiadors, una cosa que s’ha demostrat que era falsa, i estigmatitzats per opinants de tota índole. Unes mesures que han deixat seqüeles en petits, temorosos ara de sortir al carrer, o més addictes, si és possible, a les pantalles. Com assenyala l’organització Save the Children, una de cada quatre criatures confinades pateixen avui problemes d’ansietat i corren el risc de patir trastorns psicològics permanents, inclosa la depressió, segons un estudi portat a terme per l’ONG. Perquè, tot i que diguin que les criatures s’adapten a tot, això pot tenir conseqüències.
La ‘infantofòbia’ va de bracet de la ‘maternofòbia’. La nostra societat no només és hostil amb la infància sinó també amb les mares i, sovint, vulnerar els drets de les criatures implica vulnerar els drets de les mares. Ho veiem en les pràctiques constitutives de violència obstètrica, en les llicències de maternitat tan curtes i en els confinaments infantils en temps de pandèmia, totes tenen conseqüències negatives per a menors i mares; en particular, quan molt de la feina de cures recau en elles.
Paradoxalment, sense infància no hi ha futur. Per això cuidar-se de la salut física i mental dels que seran els adults del dia de demà hauria de ser responsabilitat de tots.
