Gemma Garcia | La Directa
Esther Vivas i Josep Maria Antentas acaben de publicar el llibre “Resistencias globales. De Seattle a la crisis de Wall Street”.
La Directa: Seattle va ser el moment d’explosió del moviment, però quin va ser el caldo de cultiu?
Esther Vivas: Seattle no sorgeix del no-res, és el moment d’irrupció pública del moviment, però beu de mobilitzacions i protestes anteriors. La més significativa és l’aixecament zapatista de 1994 contra la signatura del Tractat de Lliure Comerç d’Àmerica del Nord. Els zapatistes van influir molt sobre l’anomenat moviment antiglobalització i van ser els primers capaços de vincular una lluita específica –la lluit pròpia de Chiapas– amb la lluita més global i, alhora, assenyalar que la globalització capitalista influïa en les problemàtiques més locals. Va ser un dels precursors d’aquest moviment antiglobalització, conjuntament amb d’altres lluites com les Euromarxes o el moviment contra el deute extern.
El moviment ha estat capaç de traslladar la crítica global a les lluites locals?
E.V: El moviment antiglobalització sempre ha intentat casar la lluita més global i les resistències dels diferents moviments socials a escala internacional amb les lluites més locals. No hem de veure una cosa contraposada a l’altra. El moviment ha sabut visualitzar la problemàtica global i el qüestionament de les institucions internacionals amb les diferents contracimeres que hi ha hagut i, al mateix temps, crear alternatives i campanyes locals. Això ho podem veure, per exemple, a través de l’experiència dels fòrums socials, que van començar amb una dinàmica internacional i, al cap de poc temps, van tenir una implantació regional i local, com mostren els casos del Fòrum Mediterrani o el Fòrum Social Català.
Podem dir que el moviment contra la globalització capitalista ja va preveure la crisi actual?
Josep Maria Antentas: El que és segur és que la crisi ha donat la raó al moviment. Totes les crítiques que s’expressaven des de feia anys es veuen més confirmades que mai. Avui dia encara és més evident que el sistema no funciona i que és imprescindible canviar-lo des de la base. També és veritat que, abans de l’esclat formal de la crisi, els economistes i molta gent vinculada al moviment ja avançaven que ens acostàvem a una crisi econòmica, tot i que els economistes del sistema ho van negar fins al darrer moment. Quan no han tingut més remei que reconèixer-ho, han construït el discurs de la crisi passatgera.
Quins són els reptes actuals?
JM. A: Un dels reptes més importants és intentar traduir el malestar que hi ha davant la crisi en una resposta col·lectiva organitzada. Vivim en aquesta paradoxa en què hi ha un descrèdit molt gran del model actual però, en canvi, tenim dificultats pe traduir-lo en lluita col·lectiva. Més en general, cal enfortir les resistències per baix: als centres de treball, als centres d’estudi, als barris… i al mateix temps, buscar la seva coordinació, crear espais de confluència, evitar la fragmentació…
