15M: Una mirada al futur

Esther Vivas

Intempestiu i inesperat. Així va ser l’emergència d’aquest moviment de la indignació col·lectiva a l’Estat espanyol. Si el 14M ens haguessin dit que l’endemà milers de persones sortirien al carrer i que en les setmanes successives s’ocuparien places, s’organitzarien assemblees, es desafiaria el poder amb actes de desobediència civil massius romanent a les places… no ho haguéssim imaginat . Però així va ser. La gent, dos anys i mig després de l’esclat de la “gran crisi”, va dir “Ja n’hi ha prou”.

I a la perifèria d’Europa, i emulant les revoltes populars en el món àrab, a la calor de la Kasba i de Tahrir, la gent va recuperar, va reocupar, l’espai públic. La Primavera Àrab ens va tornar la confiança en el “nosaltres” i en la capacitat col·lectiva per canviar l’actual ordre de coses. I mirant, també, a Islàndia i a Grècia, el 15M va trencar amb l’escepticisme, la resignació i l’apatia imperant. Però un any després de la seva eclosió, què en queda de tot això? Què s’ha aconseguit? Quins reptes i perspectives s’enfronta?

El moviment de la indignació col·lectiva ha calat fort. Més enllà dels milers de persones que van ocupar les places, van participar en assemblees, es van manifestar al carrer…, moltes altres, des de casa, es van sentir “representades” per aquesta marea indignada. I és que amb un 23% d’atur, 175 desnonaments diaris i una de cada cinc llars vivint per sota del llindar de la pobresa com no indignar-se, rebel·lar i desobeir.

El 15M ha estat capaç de transcendir el nucli activista de la protesta, sumar a una nova generació militant i fer-ne aixecar a molts altres dels seus còmodes sofàs. Són aquests, joves, ecologistes, dones, avis …, els que han configurat el “poble” de Sol, Catalunya. Un any després del 15M veiem com el poder econòmic i polític ha quedat socialment sentenciat com a responsable de l’actual crisi, posant de manifest els vincles estrets i la connivència entre ambdós. S’ha desemmascarat una democràcia de baixa intensitat, i el seu segrest per part del poder financer, on els qui governen no estan al servei del 99% sinó de l’1%. S’ha aconseguit modificar l’imaginari col·lectiu i el paisatge de fons. La crisi ha significat un terratrèmol social, polític i econòmic, però l’emergència del 15M ho ha estat, també, en sentit invers, generant un procés de repolitització de la societat.

La crisi profunda i l’emergència del moviment ha permès “pensar en gran” i “actuar en gran”. Avui ja no només s’exigeix la reforma del sistema bancari sinó que es defensa l’expropiació i la nacionalització de la banca i el “no pagament” d’un deute injust, il·legítim i il·legal. El repertori d’acció s’ha ampliat i radicalitzat, ja no n’hi ha prou en manifestar-se i sortir al carrer, ara s’ocupen places, es talla el trànsit, s’aturen desnonaments… La crisi posa de manifest com, sovint, la il·legalitat és legítima i el que és il·legítim és, precisament, allò que és legal. Ocupar cases o bancs pot estar penat, mentre que desnonar famílies o estafar amb les preferents és perfectament legal. Davant de tan injusta realitat, per què no desobeir o donar suport als qui ho fan? Aquesta és una de les grans victòries del 15M: normalitzar aquestes formes de lluita i fer-les socialment acceptables.

I, ¿quins reptes i perspectives s’enfronten? Canviar el món de base no és una tasca ni fàcil ni immediata, per això, com bé assenyalava el filòsof Daniel Bensaïd, cal armar-se d'”una lenta impaciència”. Cal reconstruir una altra correlació de forces entre els qui ostenten el poder i la gran majoria de la societat, i això requereix d’un llarg camí, no sempre lineal ni previsible. I el 15M és només el pròleg d’aquest cicle de lluites que ha començat. Alhora, aconseguir victòries concretes és extremadament difícil, més enllà d’alguns èxits defensius. Tot i que la indignació i el malestar social van a més, les polítiques de retallades s’intensifiquen.

Lluitar contra l’estigmatització, la criminalització i la repressió és una altra de les tasques fonamentals en el pròxim període. L’erosió de l’Estat de dret va acompanyada de l’emergència de l’Estat d’excepció. Així ho hem vist. A menor Estat social, major Estat policial. Es comença per estigmatitzar qui es mobilitza titllant-los de “perroflautas”, es passa a la seva criminalització dient que són “violents antisistema”, fins a la seva repressió mitjançant detencions preventives, pàgines web delatores, etc. Es tracta de crear “un enemic”, per justificar la seva repressió. La política de la por, de la intimidació, és l’altra cara de la política de les retallades. Però la massivitat de la protesta és el millor antídot contra aquestes mesures. Com estigmatitzar els avis d’un municipi que ocupen un ambulatori contra el seu tancament? Com reprimir durament qui es defensa amb llibres i mans? Es pot fer, i es fa, però no sense pagar un cost alt en l’opinió pública. Fins ara la repressió ha estat un bumerang que s’ha tornat en contra del poder.

Sovint s’ha dit que amb el 15M “s’ha perdut la por”, però la “por” continua estant molt present en el lloc de treball, on el capital domina gairebé sense sacsejades. La submissió de les direccions dels sindicats majoritaris enfront del govern i la patronal pesa com una llosa en el conjunt dels moviments socials. Cal un sindicalisme combatiu, que tingui el seu eix de gravetat no en les negociacions per dalt sinó en la lluita per baix i que defensi una cultura de la mobilització i la solidaritat.

I si el moviment planteja un canvi radical de paradigma no pot oblidar altres aspectes fonamentals de la crisi, més enllà dels econòmics i la lluita contra les retallades, el deute i les privatitzacions. El vessant ecològic i climàtic de la crisi és un element central. No és possible pensar “un altre món” sense combatre la lògica productivista d’un sistema que no té en compte els límits de la terra. Crisi econòmica i ecològica estan íntimament entrellaçades. Com tampoc és possible una alternativa que no busqui acabar amb un sistema patriarcal que invisibilitza, supedita i no reconeix el treball de les dones. Sense anar més lluny, la crisi econòmica actual té, clarament, rostre femení.

La coordinació internacional és un altre dels grans reptes a aprofundir. Tot i que el moviment ha comptat amb jornades de mobilització global reeixides, com la del passat 15 d’octubre del 2011 i ara les del 12M i el 15M, la seva coordinació és encara feble. El capitalisme és global i, conseqüentment, les resistències al mateix han de ser globals, internacionalistes i solidàries. De la plaça a la indignació mundial hi ha un camí d’anada i tornada pel qual s’haurà de transitar cada vegada més.

Mirant un any enrere, pocs havien previst la magnitud de les retallades (arribant-se fins i tot a modificar la Constitució per a posar sostre al dèficit públic) o de la repressió (amenaçant amb la reforma del Codi Penal per penar severament les accions directes no violentes), però tampoc haguéssim imaginat aquesta marea indignada que ha sacsejat amb força el panorama polític i social. En temps convulsos són falses les certeses i només en tenim una: els qui tenen el poder no renunciaran sense més als seus privilegis. No sabem el resultat d’aquest “combat” entre els “de dalt” i els “de baix”, però si no lluitem la partida està perduda per endavant.

* Esther Vivas és coautora, junt amb Josep Maria Antentas, de “Planeta indignado. Ocupando el futuro “(Sequitur). Publicat inicialment a Público.es, 11705/2012. Traducció: Eldebat.cat.


%d bloggers like this: