Què hi ha darrere del que mengem?

19/01/2015 at 10:04

FotosEstherVivas1

[en castellano]

Laura Basagaña | Etselquemenges.cat

Esther Vivas continua investigant cap a on van les polítiques agrícoles i alimentàries actuals. Compromesa amb l’ecologisme, el vegetarianisme i autora de Planeta indignado (Sequitur, 2012), Del campo al plato (Icaria ed., 2009), Supermercados, no gracias (Icaria ed., 2007), ¿Adónde va el comercio justo? (Icaria ed., 2006) i En pie contra la deuda externa (El viejo topo, 2008), l’escriptora i activista acaba de publicar el llibre El negocio de la comida (Icaria ed.) on analitza els factors que fan que els aliments ens arribin tal com arriben als prestatges dels grans centres comercials i hipermercats.

Què hi ha al darrere de les grans corporacions? Per què hi ha tanta obesitat al món i, al mateix temps, tanta desnutrició? Per què els aliments envasats contenen tant sucre, tanta sal i tants colorants i additius alimentaris? Com podem canviar les coses? De tot això en parlem amb Vivas dins la cooperativa de consum agroecològic El Carretó, al costat de l’Ateneu Rebel del Poble Sec.

L’Estat Espanyol és el sisè país que més aliments malbarata a Europa. Per què es malversa tant de menjar?

FotosEstherVivas5Vivim en la societat del comprar i llençar i això no només passa amb molts productes quotidians, sinó també amb els aliments. Sovint, si visitem les botigues dels grans supermercats tenim tota mena de facilitats per comprar productes a l’engròs i paquets 2×1, ofertes d’última hora. El resultat és que comprem molt més del que necessitem i aleshores molts se’ns fan malbé a la nevera. Però crec que és important assenyalar que el malbaratament no només es porta a terme a les llars, sinó que del camp al plat hi ha molts forats negres en els quals es perd menjar.

Quins són aquests forats negres?

Des d’un pagès al qual li paguen el producte a un preu tan baix que no li surt a compte comercialitzar-lo i el deixa al camp -per compost- passant pels mercats majoristes i la gran distribució als supermercats -on els aliments sembla que hagin de passar un certamen de bellesa per ser comercialitzats i si no tenen la mida o el color correcte no es venen-. Fins a la restauració i a casa, on les males pràctiques producte d’una societat de consum compulsiva fan que es perdi menjar. Cal replantejar-se tot el model agroalimentari per tal que els alimentsarribin a bon port i serveixi per nodrir-nos, enlloc d’acabar als contenidors de matèria orgànica.

I això passa per contactar amb el productor local, evitant tants intermediaris i fent que no es perdi aquest producte de qualitat.

Sí, la relació directa entre pagès i consumidor permet evitar intermediaris i que la major part del benefici de la venda vagi a parar a qui ha conreat i elaborat el menjar. Al mateix temps, com a consumidors sabem què mengem, d’on ve allò que mengem i com s’ha conreat. Per tant, ja sigui a través de grups i cooperatives de consum, o de circuits de comercialtizació curts -hi ha diferents modalitats i alternatives- hi surten guanyant tant els pagesos implicats com els consumidors que volen comprar producte local i de qualitat, sense prescindint del poder de distribució dels grans supermercats.

En aquests grans centres comercials -segurament per qüestions de marketing- l’aparença compta més que el contingut.

FotosEstherVivas6En els supermercats ens diuen que som lliures per comprar, però això no acaba de ser cert del tot. Si bé és veritat que nosaltres decidim si entrem en el supermercat o no ho fem, un cop dins, nosaltres no triem el què ens venen. Què hi trobem, allà? Productes amb escàs valor nutricional, bells a la vista però carregats de químics i additius per conservar-se més temps. Fruites i verdures insípides al gust -encara que boniques a la vista, perquè quan som al súper el que compta és que comprem, que mengem a través dels ulls- i una aparent varietat de productes que provenen d’una indústria que es caracteritza per oferir-nos aliments amb massa sal i sucre, altament processats, amb greixos saturats, plens de colorants, etc. que tenen un impacte negatiu en la nostra salut. Són productes que potser sí que interessen a algú que es vol fer ric venent-los, però al consumidor no li fan gens de bé: ho paga amb malalties cardiovasculars, obesitat, diabetis tipus 2, al·lèrgies…

I a més de fer un flac favor a la salut del consumidor trobem productes que enlloc de ser dels pagesos del país vénen de l’altra punta del món. Com pot ser que els pagesos d’aquí no puguin vendre el seu producte fresc i de proximitat i en canvi al súper hi trobem fruites que han fet viatges quilomètrics?

És de calaix que -si es pot -és molt millor comprar un producte de proximitat: primer perquè té més nutrients i vitamines (que s’acaben degradant durant el període de transportació), i després perquè no contaminem el medi ambient transportant aquell producte i estalviem benzina i emissions de CO2.

FotosEstherVivas2Sí, però és habitual trobar en alguns supermercats fruites i verdures que vénen de continents llunyans, bé de preu tot i incloure el desplaçament aeri o naval, perquè han estat conreades a partir de l’explotació laboral. I si són d’un pagès local, malauradament se li ha pagat un preu de misèria. El que hi surt guanyant és el supermercat, la resta d’implicats, pagesia i consumidros, hi sortim perdent, en salut i en justícia social.

En el llibre també destaques aquests punts negres d’explotació laboral. Canviar el model agroalimentari no només té un impacte positiu en la salut individual i col·lectiva, sinó que té conseqüències positives en els drets socials de qui treballa la terra: remunerar adequadament els pagesos i productors locals, mantenir el sector de la pagesia en una situació menys precària.

És veritat que la majoria de vegades optem per l’alimentació ecològica per una qüestió de salut. Això és molt important i és bàsic que sigui així. Però a la vegada també hem de tenir en compte que darrere d’un producte ecològic perquè aquest tingui un caràcter realment transformador, cal que hi hagi un valor social afegit. I per això és tan important, des del meu punt de vista, apostar no només per un producte lliure de pesticides i químics de síntesi, sinó també per un producte que sigui local, de proximitat, de temporada, produït per la pagesia local, perquè no només es tracta de menjar millor per la nostra salut – que és molt important- sinó també, a través del nostre consum donar suport a un determinat model de pagesia, i a un determinat model d’agricultura de proximitat. Es tracta de menjar amb més justícia, tant des del punt de vista de la salut, com mediambiental i social.

En el teu llibre també relaciones molt el tema de la pobresa i l’alimentació, i la manera com es retroalimenten.

FotosEstherVivas4Podem afirmar que hi ha menjar per a rics i menjar per a pobres i que la crisi econòmica el que ha fet és generalitzar un model d’alimentació “bo-bonic-barat” que acaba tenint un impacte negatiu en la nostra salut, perquè no és tan bo, bonic i barat com ens volen fer creure.

La crisi econòmica té un vincle directe amb la crisi alimentària: la gent es queda sense feina, té menys ingressos, no pot pagar l’aigua, la llum ni l’electricitat, i al final també ha de retallar en menjar. De fet, el CIS, el Centro de Investigaciones Sociológicas, afirma que un 42% de la població a l’estat espanyol ha canviat els seus hàbits alimentaris a causa de la crisi. Si tens menys poder adquisitiu, gastes més en menjar, però compres menys. I adquireixes productes, en general, de menys qualitat. Això té un impacte en els sectors socials més colpejats per la crisi.

En algun dels teus capítols denuncies algunes cadenes d’alimentació de menjar ràpid globalitzades que exploten els treballadors fins a tal punt que els paguen salaris tan baixos que només els arriba per poder comprar el mateix menjar barat i poc nutritiu que la mateixa cadena comercialitza.

El model alimentari actual és un cercle viciós: en la gran distribució, en els supermercat, o fins i tot, en les cadenes de menjar ràpid ho veiem. En els grans supermercats es paga uns sous baixíssims als treballadors, que pateixen unes condicions laborals molt precàries però amb un salari suficient per poder comprar els aliments en el propi supermercat. Això als Estats Units es veu molt clarament en l’exemple de Wal-Mart, una de les empreses més grans del món que es caracteritza per oferir els productes més barats del mercat però a la vegada paga els salaris més baixos del mercat. El mateix passa a McDonald’s: els salaris que l’empresa retribueix a la seva plantilla són miserables, però suficients per pagar un McMenú de 4,30 euros.

Comentaves també en el llibre que depenem massa del petroli. “Mengem petroli encara que no ho sembli”, escrius.

FotosEstherVivas3Sí, perquè el model agroalimentari actual és totalment dependent del petroli. Es basa en una producció agrícola intensiva en monocultius, que necessita de gran maquinària per treballar el camp. Molts fitosanitaris que s’utilitzen i s’apliquen als cultius són derivats del petroli. A més, bona part dels aliments viatgen quilòmetres i quilòmetres del camp al plat, amb la consegüent necessitat d’aquest combustible fòssil. Quan arriben al súper, te’ls trobes sobreempaquetats i recoberts amb plàstics -que són derivats del petroli-. I, finalment, si tu vas a comprar aquests aliments a un gran centre comercial als afores de la ciutat, has d’agafar el cotxe -que evidentment requereix de petroli-. I per això diem que és un model d’alimentació addicte al petroli i que fa que “mengem petroli”.

Un model molt insostenible. Parlem una mica, ara, del tema dels agrotòxics, que seria una conseqüència de voler produir quantitats per sobre del que donaria la natura -per incrementar el benefici econòmic a costa de la nostra salut- sense haver de patir cap plaga. Ara bé, aquests verins van a parar a l’aliment que llavors ens menjarem.

Ens han fet creure durant molt de temps que la pagesia no ens podia alimentar d’una manera sana i saludable i que havíem de confiar en la gran agroindústria i els supermercats, que són els que en “sabien” de produir a gran escala; quan el que fan aquestes grans companyies és explotar els pagesos i convertir-los en dependents dels insums que els hi venen. Avui dia, ja hem descobert que no cal produir tanta quantitat d’aliments. ¿De què serveix produir-ne tants, si molts d’aquests acaben a la bossa de les escombraries?

Molta gent no es planteja que el menjar que està comprant està tractat amb pesticides i creuen que aquesta manera de fer és inevitable. No és fins que apareix una malaltia concreta que reaccionen.

FotosEstherVivas1Darrere d’aquest model de globalització alimentària -amb productes que vénen de l’altra punta del planeta- s’hi amaga una producció que necessita de productes químics de síntesi, per produir i conservar aquests aliments que viatjaran llargues distàncies del camp al plat i que han d’arribar amb bona aparença a la botiga. També en el processat dels aliments s’utilitzen altes dosis d’additius, potenciadors del sabor, edulcorants… que poden tenir un impacte negatiu en la nostra salut. Des del meu punt de vista, mai ens havíem preocupant tant per menjar bé però mai havíem menjat tan malament com ara. I les malalties vinculades a allò que consumim: problemes de sobrepès, diabetis tipus 2, problemes cardiovasculars, alguns càncers, al·lèrgies alimentàries, i un llarg etcètera, tenen molt a veure amb què mengem..

Denuncies la cadena d’interessos ocults del mercat alimentari. I com els encarregats de validar la salubritat d’un aliment o producte tenen forts lligams amb certes empreses productores de determinats aliments, de tal manera que es diu que X producte és innocu i després no ho acaba de ser.

El que veiem és que sovint la legislació que regula i determina allò que mengem ve dictada per persones que provenen de l’agroindústria, de la indústria biotecnològica protransgènica, etc.. Hi ha una sèrie d’agències internacionals que han de vetllar per la nostra salut i garantir que la nostra alimentació sigui segura; però en realitat vetllen pels interessos de les grans empreses del sector.

I poso un exemple: aquí a l’Estat espanyol hi ha l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària que ha de garantir que el que es comercialitza sigui segur. Ara bé, ¿qui hi ha al capdavant d’aquesta agència? La seva directora és la senyora Ángela López de Sa Fernández, que abans d’ocupar aquest càrrec va ser durant 10 anys una de les principals directives de Coca-Cola, i que es va prendre una excedència per entrar en l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària. Crec que cal preguntar-nos quina independència tindrà aquesta senyora, quan ve d’aquesta indústria privada a l’hora d’avaluar la seguretat o innocuïtat d’un additiu com l’espartam -que és un edulcorant no calòric, substitutiu del sucre, que Coca-Cola utilitza en la Coca-Cola zero- i que diverses investigacions científiques vinculen amb possibles efectes cancerígens. Hi ha un conflicte d’interessos clar, que és el que explica -en última instància- el perquè de les polítiques actuals, que beneficien uns pocs en detriment de la majoria.

Què succeeix quan una companyia vol introduir una nova substància o producte al mercat? Qui n’avalua els riscos?

FotosEstherVivasdestacada-m3khh62yt5ntt49ty96epusz3goezkh0uzirbondewSón les Agències de Seguretat Alimentària qui n’avaluen la seva idoneïtat o no. A Europa és l’Agència Europea de Seguretat Alimentària i el que succeeix és -en realitat- que molts dels estudis acaben avalant l’entrada de nous additius o productes químics a la nostra alimentació, perquè aquests estudis són elaborats per les mateixes empreses del sector. Pesa més el lucre i els interessos econòmics, que no pas la nostra salut.

Com podem passar del sistema agroalimentari actual -que prima el benefici de l’empresa, més que no pas el respecte al medi ambient, les condicions justes laborals i una producció responsable i sense tòxics de qualsevol cultiu alimentari- a la lluita per la sobirania alimentària (sense llavors transgèniques i mantenint les varietats ecològiques que a causa del cultiu amb transgènics s’estan perdent)?

El que és important és tenir clar que hi ha alternatives. En primer lloc cal preguntar-nos què hi ha darrere d’allò que mengem. Tenir informació, per tal de poder ser crítics i tenir criteri propi en relació a aquests temes, posant en dubte el discurs únic de les grans corporacions alimentàries.

A partir d’aquí, hem d’actuar en funció de les nostres possibilitats, necessitats i interessos, tenint també molt en compte que la coherència absoluta no existeix. Podem, per exemple, optar per participar en grups i cooperatives de consum agroecològic,o bé, anar a comprar directament a productors locals, que sabem qno utilitzen pesticides químics de síntesi També podem anar a mercats de pagès, a botigues locals que venen producte de proximitat, ecològic i pagès .

Potser també caldria aconseguir que l’Administració Pública protegís aquesta mena d’iniciatives.

Sí, caldria que les potenciés. Per exemple,donant suport a la pagesia local, a aquells que aposten per l’agricultura ecològica, promocionant els menjadors ecològics a les dependències de l’administració pública, i que ens permetrien menjar millor i que els pagesos poguessin donar sortida al seu producte.

De quina manera poden els col·lectius més afectats per la crisi reclamar el dret a una alimentació sense tòxics?

Hi ha algunes iniciatives de lluita contra els desnonaments, que reivindiquen també el dret l’alimentació. I igual que s’ocupen habitatges buits en mans de bancs, també s’ocupen terrenys adjacents per tal de cultivar horts urbans. Perquè de la mateixa manera que algú no arriba a final de mes per pagar la hipoteca, molta gent no arriba a final de mes per pagar el menjar. Penso que en un context de crisi econòmica com l’actual, els horts urbans més que tenir un caràcter educatiu i simbòlic -que és important que el tinguin- haurien de poder aportar una alimentació sana i de qualitat a moltes famílies que pateixen la crisi.

*Entrevista publicada a Etselquemenges.cat, 19/01/2015.

Entry filed under: 2014 | El negocio de la comida, web. Tags: , .

“Todos necesitamos cada día alimentos para subsistir. Aquí, está la clave de ‘su’ negocio” En Carrefour, tú no cuentas


¿La alimentación bio puede morir de éxito? | Opcions

Maternitat i cultura | Àrtic BTV

Las calles serán siempre nuestras | El Periódico

[3a edición ampliada] El negocio de la comida

Categories

Instagram

A l'especial informatiu de @tv3cat després de l'anunci d'aplicació de l'article 155.
.
Avui l'aparell de l'estat ha donat un cop d'estat a les institucions catalanes. No se'n sortiran ✊
.
#155TV3 Les mares com a subjecte polític. En vam parlar ahir a l'#Àrticbtv a través de la música de @marinah_ojosdebrujo i #GataCattana, els assajos '¿Dónde está mi tribu?' i 'Maternidad, igualdad y fraternidad' de @claveintelectual, la novel.la gràfica 'Mamà' de @gloriavivesxiol, l'obra 'La madre' de Maksím Gorki i les sèries de ficció 'Juego de Tronos' i 'El cuento de la criada'.
.
Maternitat, activisme, cultura i feminisme a @betevecat. .
Accedir al vídeo del programa a través del link a la meva bio. La maternitat com a subjecte polític a la literatura, les sèries de ficció, els llibres d'assaig, la música... En parlarem aquest dijous a la nit, sobre les 22h, al programa #ÀrticBTV de la @peigis a @betevecat 🐣✊
.
#maternitats i #cultura

Twitter

Premio BioCultura 2015

‘El Negocio de la Comida’. Gracias!

Grups i cooperatives de consum agroecològic a Barcelona


%d bloggers like this: